L'acer d'aliatge té una història de més de cent anys. El seu ús industrial generalitzat va començar cap a la segona meitat del segle XIX. En aquell moment, a causa de l'augment de la producció i el consum d'acer, la indústria de fabricació de maquinària necessitava resoldre el problema del mecanitzat de l'acer. El 1868, l'anglès RF Mushet va inventar l'acer auto-endurible amb una composició de 2,5% Mn-7% W, augmentant la velocitat de tall a 5 metres per minut. Amb el desenvolupament del comerç i el transport, l'any 1870, es va construir un pont de 158,5-metres de llum al riu Mississipí als Estats Units amb acer al crom (1,5-2,0% Cr). A causa de les dificultats en el mecanitzat de components, alguns països industrialitzats després van canviar a l'acer al níquel (3,5% Ni) per construir ponts de llarga durada. Simultàniament, alguns països també van utilitzar acer al níquel en la construcció de vaixells de guerra. Amb el desenvolupament de la tecnologia d'enginyeria, hi va haver una demanda de velocitats de rotació més ràpides de la màquina, i l'acer de rodaments de crom d'alt carboni va aparèixer a Europa occidental el 1901. El 1910, es va desenvolupar l'acer per eines d'alta velocitat tipus 18W-4Cr-1V, augmentant encara més les velocitats de tall fins a 30 metres per minut. És evident que l'aparició i el desenvolupament de l'acer aliat van estar en línia amb les demandes del desenvolupament de la productivitat social, especialment les necessitats de la fabricació de maquinària, el transport i la indústria militar.
Després de la dècada de 1920, l'ús generalitzat de la fabricació d'acer amb forn d'arc elèctric va crear condicions favorables per a la producció massiva d'acer aliat. El desenvolupament de les indústries químiques i energètiques va promoure encara més l'expansió de les varietats d'acer aliat, donant lloc a l'aparició de l'acer inoxidable i l'acer resistent a la calor-durant aquest període. L'any 1920, l'alemany E. Maurer va inventar l'acer inoxidable de tipus 18-8 resistent a l'àcid-; el 1929, va aparèixer el cable de resistència Fe{-Cr-Al als Estats Units; i el 1939, Alemanya va començar a utilitzar acer austenític resistent a la calor-a la seva indústria elèctrica. Des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada de 1960, el desenvolupament d'acers d'alta-resistència i ultra-alta-resistència es va impulsar principalment per les necessitats de la indústria aeroespacial i la tecnologia de coets. Van sorgir molts graus d'acers d'alta-resistència i ultra-alta-resistència, com ara l'acer inoxidable d'alta-resistència d'enduriment per precipitació-i diversos acers d'alta-aliatge de baixa-aliatge. Després de la dècada de 1960, moltes noves tecnologies metal·lúrgiques, especialment el refinament de cullerots, es van adoptar àmpliament. Els acers d'aliatge van començar a desenvolupar-se cap a una puresa més alta, una precisió més alta i un carboni ultra-, el que va provocar l'aparició de nous graus d'acer com ara l'acer maraging i l'acer inoxidable ferrític ultra pur. A nivell internacional, hi ha milers de graus d'acer aliat i desenes de milers d'especificacions. La producció d'acer d'aliatge representa aproximadament el 10% de la producció total d'acer i és un material metàl·lic crucial utilitzat àmpliament en la construcció i la defensa econòmica nacional.
Els principals elements d'aliatge de l'acer aliat inclouen silici, manganès, crom, níquel, molibdè, tungstè, vanadi, titani, niobi, zirconi, cobalt, alumini, coure, bor i elements de terres rares. El vanadi, el titani, el niobi i el zirconi són elements que formen-carburs forts a l'acer. Donat el carboni suficient i les condicions adequades, poden formar els seus respectius carburs. Quan el carboni és deficient o en condicions d'alta-temperatura, entren a la solució sòlida en estat atòmic. El manganès, el crom, el tungstè i el molibdè són elements formadors de carbur-; alguns entren a la solució sòlida en estat atòmic, mentre que altres formen cementita d'aliatge de substitució. L'alumini, el coure, el níquel, el cobalt i el silici són elements que no formen -carbur- i, generalment, existeixen a la solució sòlida en estat atòmic. Classificació d'acers d'aliatge: els acers d'aliatge es troben en molts tipus, normalment classificats pel contingut d'elements d'aliatge com a acers de baix-aliatge (10%); per qualitat com a acer-aliatge d'alta qualitat i acer aliat especial; i per propietats i aplicacions com acer estructural d'aliatge, acer inoxidable, acer-resistent a l'àcid, acer-resistent al desgast-acer-resistent a la calor-, acer per a eines aliat, acer per a rodaments, acer aliat per molles i acer de rendiment especial (com ara acer magnètic tou, acer d'imant permanent i acer no-magnètic).
A més de ferro, carboni i traces inevitables de silici, manganès, fòsfor i sofre, l'acer també conté una certa quantitat d'elements d'aliatge. Aquests elements d'aliatge inclouen un o més elements de silici, manganès, molibdè, níquel, crom, vanadi, titani, niobi, bor, plom i terres rares. Aquest tipus d'acer s'anomena acer aliat. Els sistemes d'acer d'aliatge varien d'un país a un altre segons les condicions dels recursos, la producció i l'ús. Anteriorment, els sistemes d'acer basats en níquel- i crom-es van desenvolupar a l'estranger, mentre que el meu país ha descobert sistemes d'acer d'aliatge composts principalment per silici, manganès, vanadi, titani, niobi, bor, plom i elements de terres rares. L'acer d'aliatge representa al voltant del deu per cent de la producció total d'acer i generalment es fon en forns elèctrics. Segons les seves aplicacions, l'acer aliat es pot dividir en vuit categories principals: acer estructural d'aliatge, acer per molles, acer per a coixinets, acer per a eines d'aliatge, acer per a eines d'alta-velocitat, acer inoxidable, acer-resistent a la calor i sense-escalada i acer al silici elèctric.
