En aquest punt, la forma del producte és gairebé idèntica a l'eina de tall final. Tanmateix, per aconseguir un rendiment de tall òptim, s'ha d'aplicar un recobriment superficial a l'eina. El procés de recobriment de l'eina més comú és la deposició química de vapor (CVD), que consisteix a ionitzar un objectiu metàl·lic mitjançant un corrent elevat i després dipositar-lo a l'eina mitjançant l'evaporació i la condensació. Aquest procés es pot comparar en sentit figurat amb les superfícies de les carreteres d'asfalt que es tornen molt fredes mentre l'aire s'omple amb una alta concentració de vapor d'aigua, formant una fina capa de gel. Tanmateix, a diferència del CVD, tot i que la temperatura de l'eina al forn de recobriment és relativament baixa, la temperatura real del forn pot superar els 480 graus.
Un altre procés de recobriment d'eines que s'utilitza habitualment és la deposició física de vapor (PVD). En comparació amb CVD, la tecnologia PVD pot dipositar un recobriment més prim, donant com a resultat un tall més afilat i un rendiment de tall superior quan es mecanitzen materials difícils de mecanitzar, com ara acer endurit, aliatges de titani i superaliatges resistents a la calor-.
En un procés típic de recobriment d'eines CVD, la primera capa de recobriment de l'eina és carbonitrur de titani (TiCN). Aquest material de recobriment ofereix una excel·lent resistència al desgast i s'uneix fàcilment al substrat de carbur cimentat. Normalment, l'alúmina (Al2O3) s'utilitza com a segona capa de recobriment. Aquest recobriment presenta una excel·lent estabilitat tèrmica i química, protegint la plaqueta de les altes temperatures de tall i dels efectes adversos de la composició química del refrigerant.
El gruix dels recobriments de TiCN i Al2O3 depèn principalment del tipus de mecanitzat que s'està mecanitzant la plaquita. Per exemple, quan es tornen materials durs, es requereix una protecció suficient de la inserció, de manera que el gruix de cada recobriment pot haver d'arribar als 10 μm. Per a l'acabat de materials tous, una capa de TiCN de 5 μm de gruix i una capa d'Al2O3 de 2 μm de gruix poden ser més apropiades.
Després de preparar els recobriments de TiCN i Al2O3, la inserció de tall està gairebé completa funcionalment. Malauradament, el recobriment d'Al2O3 és completament negre, cosa que dificulta als usuaris distingir quines superfícies de treball de la inserció s'han utilitzat i si el tall s'ha desgastat. Per solucionar aquest problema, la majoria dels fabricants d'eines apliquen una capa final de recobriment de nitrur de titani (TiN) a la inserció. Aquest recobriment daurat brillant ofereix una visibilitat excel·lent, permetent als usuaris avaluar fàcilment l'estat de desgast de la plaqueta de tall observant els seus canvis de color.
En el passat, l'aplicació del recobriment de TiN va marcar la finalització de la fabricació de plaquetes de tall. Tanmateix, en els darrers anys, un darrer pas s'ha tornat cada cop més habitual. Durant els processos de recobriment CVD o PVD, els diferents materials de recobriment es redueixen a diferents velocitats quan l'insert es refreda. Això provoca tensió i microesquerdes dins de cada capa de recobriment. Per eliminar aquestes tensions i minimitzar les microesquerdes, s'utilitza una tècnica avançada que utilitza una barreja d'alcohol, alúmina i abrasiu fi per al sorrat. Després del sorrat, la fabricació de plaquetes de tall s'ha completat en gran part.
